Ahir va ser un dia festiu, celebràvem el Dia de la Dona Treballadora, una diada reivindicativa on sembla que el protagonisme que ens donen endolceixi les jornades amargues que es succeeixen dia rera dia per a milions de dones arreu del món i obri una nova porta a l’esperança.
He volgut recuperar de l’arxiu -fotos en negatiu i blanc i negre- el reportatge que vaig fer l’any 2002 sobre les mares soles. Moltes dones s’hi veuran identificades, siguin solteres, vídues, separades o casades, i dependrà de la quantitat de fills, de l’estat de salut, dels ingressos econòmics i de la col.laboració del marit, company, família o amics que la balança és decanti cap el desastre i l’esgotament o que la càrrega sigui més o menys suportable.
La realitat que solidàriament em van deixar retratar la Marga, la Maxine, la Alícia, la Mª Ángeles, la Xènia i la Carlota, obrint-me les portes de casa seva, és el dia a dia de milions i milions de dones del món, diguem-ne, civilitzat. Aquesta és la puta realitat. Entrar en el paper de la dona en les societats menys desenvolupades ja és tot un safari ple de perills…, potser en una altre ocasió…
Ha passat dotze anys des que vaig prendre aquestes imatges i em resulta trist perquè sembla com si fos avui, res no ha canviat…
Vaig trobar-me no fa pas massa a la Marga, el seu fill, Imanol, ja és quasi un adolescent i a ella se la veia feliç, radiant, “fue muy duro”, em va dir, “pero aquí estoy, sigo luchando”. I estic convençuda que totes em dirien el mateix, que totes se senten orgulloses del seu esforç i la seva lluita. Veient-les, jo que no he pogut tenir fills, em sento empetitida i penso fermament que si tota la humanitat, tant homes com dones tinguéssim tots aquest esperit de sacrifici i aquesta generositat, el món seria molt millor.
Roser, moltes gràcies per donar-nos la teva mirada, tan combativa i tan tendra alhora. No canviïs mai!